Sistema d’actituds de l’adult en l’acompanyament dels infants en l’etapa 0-6: el no judici.
Un dels principis que guia el nostre sistema d’actituds quan acompanyem en el dia a dia als infants és evitar el judici de valor de les seves accions. Tant des de la psicomotricitat vivencial com des d’altres disciplines que han estudiat el desenvolupament dels infants en l’etapa 0-6 han observat que emetre judicis cap a l’acció dels infants pot condicionar el seu desenvolupament perquè:
- Pot ser que estiguem induint als infants a buscar la nostra aprovació en cada pas que donen.
- Pot ser que impedim als nens i nenes a pensar i raonar por ell@s mateix@s.
- Pot ser que deixin de valorar l’esforç del procés, i passin a valorar el premi.
- Pot ser que els infants es construeixin com a persones dependents, i necessitades en certa manera d’afalagaments.
- Pot ser que impedim a les nenes i nens a sentir i agafar consciència per si mateixes dels seus assoliments i nous reptes.
- Pot ser que els desconnectem d’allò que estan sentint i fent.
Quan parlem de no judici, ens referim a aquella actitud adulta que és capaç de reconèixer l’acció dels infants ( i per tant donar satisfacció a aquesta necessitat) afavorint la creació d’una imatge positiva d’ells mateixos, facin el que facin. ( en altres paraules, vetllant perquè l’autoestima dels infants no sigui perjudicada per les nostres paraules i actituds).
La manera més habitual que tenim els adults de jutjar sense adonar-nos l’acció dels infants és responent a les seves demandes de reconeixement amb el clàssic “molt bé!!”.
Des de les pràctiques educatives que promouen un canvi de paradigma cap a una mirada respectuosa envers el desenvolupament integral de l’ésser humà, proposem substituir aquest “molt bé” o “molt malament”, o qualsevol judici de valor, tenint en compte la necessitat de mirada, acceptació i reconeixement de l’infant cap a la persona adulta:
- Transformar les paraules que ens surten com automatismes en relació al que ens mostra l’infant, en silencis o paraules precises i emocionades. L’infant acostuma a demanar-nos una presència seguritzadora, que l’ajudi a seguir amb el que està fent. Un somriure, un “et veig”, una exclamació, una mirada, a vegades ja és suficient.
- Observar i descriure l’acció que veiem en poques paraules, per donar resposta a la necessitat de reconeixement que els infants demanen a les persones adultes, sense entrar en una valoració. Per exemple: “veig que has saltat des de dalt de tot de l’espatllera”.
- Preguntar enlloc de parlar o opinar sobre el que fa l’infant. L’infant necessita expressar-se, i fer-ho amb un adult que l’escolta li dóna la seguretat per seguir-se mostrant i expressant. Per exemple, els dibuixos són una forma d’expressió molt pròpia dels infants, i en la nostra tradició educativa també han estat profundament invadits pel judici adult.(entenem que m’agrada o no m’agrada també és un judici). Aleshores, quan un infant ens mostra el seu dibuix li podem dir: “vols explicar-me alguna cosa d’això que has dibuixat? “ “Com ho has fet?”, etc.
Escrivim aquestes reflexions i propostes perquè sentim que poden ajudar a ampliar la consciència del nostre fer i ser amb els infants, no perquè siguin aplicades com una moda o una normativa. Per aprofundir i ampliar el debat educatiu.
Eulàlia Solé Altimira i Jordi Dieguez Casasnovas
La Caseta. Octubre 2018
